Les meves històries

Formatge Gruyère, taronges i peixos africans

“Hem estat enganyats” diu la noia que presenta el programa de cuines a la televisió. Tot seguit continua dient amb posat indignat “L’autèntic formatge de Gruyère no te forats”. Llavors comença un espai promocional dintre del programa en el qual la presentadora comença a fer publicitat d’aquest producte lacti suïs. Bé, el cert és que jo també pensava que el formatge Gruyère tenia forats. No crec que es tracti d’un “engany” com diu la noia però no sé degut a què sempre he pensat això. Aquesta varietat de formatge no te forats (o en te molt pocs). Els forats que dintre del nostre imaginari atribuïm al Gruyère corresponen en realitat a l’”Emmentaler” (també helvètic). Aquest fet em fa pensar sobre les coses que pensem que son d’una determinada manera però que en realitat en son d’una altra. Per diferents motius sempre hem cregut en uns fets concrets que a l’hora de la veritat han resultat ser falsos.

No cal sortir de l’àmbit alimentari per trobar més exemples com l’anterior, i és que, qui no ha sentit a dir algun cop que les taronges porten molta vitamina C i ajuden a curar els refredats?. Doncs bé, al voltant de la vitamina C i les taronges, hi ha un munt d’afirmacions que cal matisar perquè o bé son falses o bé son mitges veritats. Per començar, he de dir que efectivament les taronges porten vitamina C però no son la millor font d’aquesta vitamina. Aquesta està present en gairebé la totalitat de fruites i verdures. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS) la quantitat d’àcid ascòrbic (nom químic de la vitamina C) que necessitem diàriament es situa entre 40 i 100 mg. Doncs bé la taronja aporta 50mg per cada 100g. Si et sembla molt, pensa que el bròquil per exemple, compta amb 119 mg d’àcid ascòrbic per 100g. Però el bròquil es un vegetal, potser la fama de la vitamina C de la taronja és degut a que es tracta de la fruita que n’aporta més….Doncs no, el kiwi, el raïm o les maduixes n’aporten encara més (100mg, 90mg i 70 mg respectivament). Per cert, quan parlem de maduixes, no ens estarem referint a maduixots, o son el mateix? Al final del post t’ho explico.

Continuem parlant de la vitamina C. Qui no ha sentit a dir que aquesta vitamina va bé pel refredat i que si la prenem, aquest es guarirà abans? Recordo que quan estava malalt al llit, la meva avia Rocamora o la meva mare em portaven un got amb suc de taronja per aquest motiu. Doncs, bé el suc de taronja està molt bo però es completament ineficaç per curar o prevenir el refredat o la grip. La paternitat d’aquest fals mite que durant tants anys hem cregut te nom i cognoms. Es tracta d’un bioquímic guanyador del premi Nobel de Química anomenat Linus Pauling. Aquest home va publicar el 1970 un llibre anomenat “La vitamina C i el refredat comú” en el qual assegurava que l’àcid ascòrbic era un remei infal·lible pel refredat. Amb el temps, estudis científics han demostrat que la vitamina C es molt bona però no pas per curar refredats.

L’altra dia tornava de la feina en metro amb la Cristina, una companya de feina, i estàvem parlant quan ella en un moment donat va comentar que tenia menys memòria que en “Dory” (el peix de la pel.lícula “Buscant la Dory”). Però realment, els peixos tenen tan poca memòria? He sentit a parlar que els peixos només poden recordar els darrers 30 segons, però…és cert? Doncs tampoc.

Científics canadencs van realitzar una investigació en la qual van estudiar una determinada espècie de peix africà. Entre d’altres experiments, els peixos van ser entrenats a entrar en una zona concreta de l’aquari per rebre un premi consistent en alguna cosa de menjar. Cada sessió d’entrenament durava aproximadament uns 20 minuts. Desprès de 3 dies es va donar als peixos “Labidochromis caeruleus” (que així s’anomena l’espècie africana en qüestió) un descans de 12 dies. Desprès d’aquests 12 dies se’ls va a tornar a introduir a la seva àrea d’entrenament un altre cop i els investigadors van observar com el peixos recordaven experiències de l’entrenament que s’havia produït 12 dies abans.

A vagades aquestes falses creences tenen l’origen en l’ús incorrecte que n’ha fet la televisió o el cinema (sobretot les produccions de Hollywood) d’aquestes coses. Així doncs, si hem vist films en els quals els cascs dels víkings portaven banyes es normal que pensem que això va ser així (quan en realitat no portaven banyes). Estem acostumats a veure pel·lícules en les quals un emperador romà baixava el seu dit polze al circ romà, amb la qual cosa el que estava fent era sentenciar a mort el gladiador que havia perdut el combat. Això tampoc era així, sinó que era justament el contrari que el cinema ens ha ensenyat sempre. Quan l’emperador aixecava el polze era quan indicava al gladiador guanyador que havia de matar al gladiador vençut. Quan l’emperador volia salvar la vida del gladiador derrotat introduïa el seu dit polze al puny tancat de la mà oposada.

Mentre em documentava per escriure aquest post, m’he adonat que hi ha moltíssims més fets que em pensava que eren d’una determinada manera però que ara he descobert que estava equivocat. Així doncs, la pasta no s’ha de coure amb oli, el microones no és cap perill per a la salut, als “toros” no els hi atrau especialment el color vermell, els reis d’orient no eren tres (a cap lloc de la bíblia ho diu), no usem només un 10% del nostre cervell (com se’ns ha dit), Walt Disney no està congelat (sinó incinerat), Van Gogh no es va arrancar una orella d’un arravatament de bogeria (va ser Gauguin qui l’hi va tallar un trosset del lòbul), la truita a la francesa no és d’origen francès, no sabem realment si Cervantes va perdre un braç o no, ni si Juli Cèsar va dir al morir “tu també, Brutus, fill meu”, la muralla xinesa no es pot veure des de l’espai exterior, Copèrnic no va ser el primer a dir que la terra girava sobre el seu eix i alhora al voltant del sol (un grec ja ho va dir molts segles abans)…i així trobem una gran quantitat d’exemples, amb la qual cosa es millor documentar-se i assegurar-se’n abans de dir una cosa com a certa.

Per acabar t’explicaré com ja t’he dit abans la diferència entre les maduixes i els maduixots. Bàsicament el que nosaltres anomenem maduixes son maduixots. Les maduixes son més petites i més cares que els maduixots. Son bones a la primavera i es venen a prop d’on es recullen perquè es fan malbé ràpidament. En canvi, els maduixots aguanten més temps i no tenen cap problema amb el transport . En el color també hi ha diferències. El color vermell del maduixot contrasta amb el color més clar de la maduixa. Una característica comuna dels dos és que un cop arrencats de la maduixera ja no maduren més.

Demòcrit, Epicur i Aristòtil

Avui et tornaré a parlar sobre la felicitat. Si m’has estat llegint, sabràs que soc reincident en aquest tema. Ja et vaig parlar de la felicitat des del punt de vista fisiològic en el post número 12 i també de la felicitat i el plaer que em produeixen algunes petites coses en el post número 13. Ara et vull parlar de la filosofia de la felicitat, es a dir, del que pensen els grans filòsofs sobre la felicitat. L’obra escrita sobre aquest tema es extensíssima, impossible de resumir en un post, per la qual cosa em centraré “només” en tres autors de de la filosofia grega. Únicament et parlaré de tres ja que la filosofia de l’antiga Grècia també compta amb una producció immensa. De fet, estem parlant del país que ha donat al món el nombre més gran de filòsofs. Almenys això es el que pensava el grup d’humor britànic “Monty Python” quan va fer el seu famós “sketch” sobre un partit de futbol entre filòsofs grecs i alemanys. En aquest gag, es disputa una final de futbol entre filòsofs dels dos països. En comptes de jugar, els filòsofs competeixen pensant i filosofant entre ells mentre caminen en cercles pel terreny de joc. La potent selecció alemanya té entre les seves files “jugadors” tan notables com Kant, Hegel o Nietzsche. Aquest darrer veurà una targeta groga durant el partit per acusar l’àrbitre (que és Confuci) de “no tenir lliure albir”. Un autor tan important a les files alemanyes com ara Karl Marx, és suplent a la banqueta esperant a que l’entrenador alemany Martí Luter li doni una oportunitat (Marx acabarà sortint cap al final del partit substituint Wittgenstein). La no menys poderosa selecció grega compta també amb jugadors molt importants com ara el seu porter Plató i destacats migcampistes com Epicur, Heràclit o Demòcrit. Els grecs acabaran guanyant el partit amb un solitari gol de Socrates a centrada d’Arquimedes als darrers instants del joc.

Com pots veure amb aquest exemple, la llista de pensadors grecs es també llarguíssima (gairebé inabastable), per la qual cosa em centraré només en tres filòsofs grecs.

Abans de començar, haig de dir-te que els antics grecs es referien a la felicitat amb el nom d’”eudaimonia”. Aquest mot, ve de “eu”, bé, i “daimon”, divinitat, amb la qual cosa el seu significat literal indica les condicions d’un home que es protegit per la divinitat i que gaudeix de bona fortuna. Aquesta paraula també pot equivaldre per tant a “bon destí” o “bona sort” i també es pot referir a tenir una vida plena i virtuosa

Començaré parlant de Demòcrit. Classificat com a filòsof presocràtic, aquest pensador és sobretot conegut per dir que tota matèria està composta per petits elements indivisibles que va anomenar ”àtoms”. Però anem al que ens ocupa ara, que és el tema de la felicitat. I és que probablement va ser aquest grec, un dels primers filòsofs a Occident que va reflexionar sobre les condicions d’una vida feliç. Demòcrit sostenia que la felicitat no depèn tant de la bona sort, de circumstàncies externes, del destí o de Déu, com de la nostra estructura mental.

La finalitat més evident de la vida és el “bon humor” o benestar, que no s’ha de confondre amb el plaer, sinó que és aquell estat en què l’ànima es troba en calma i en assossec. Aquesta tranquil.litat d’esperit no és altra cosa que la felicitat. Aquesta felicitat també es pot definir de manera negativa, és a dir, com un estat que no comporta ni por ni enveja. La por és el fre que reprimeix amb més força la felicitat. Per la qual cosa aquesta, consisteix en una lluita implacable contra la por.

Un seguidor de Demòcrit fou Epicur. Encara que nascut a Samos (una illa grega), aquest pensador grec es va traslladar a Atenes on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l’”epicureisme”. “El jardí” era una escola on es buscava el secret de la felicitat. Aquesta escola, no tenia proves d’accés i admetia tota mena de gent, incultes i sense formació intel·lectual (fins i tot les dones i esclaus dels dos sexes).

Per Epicur, la felicitat “no és un do dels Déus” sinó que depèn estretament de les accions humanes. El plaer és el principi i la consumació de la vida feliç ja que tots els essers vius son hedonistes (l’hedonisme veu en el plaer una font de felicitat). Però el plaer que reivindica Epicur no és sofisticat ni luxós sinó auster: “El plaer més gran és beure aigua quan és té set i menjar pa quan es té gana”. “No tenir gana, ni set, ni fred, qui aconsegueix això pot competir en felicitat amb Zeus”. Aquest hedonisme no significa per tant una vida entregada al vici, als excessos, a la disbauxa i a la luxúria (com a vegades s’ha mal interpretat històricament). També durant la seva època Epicur s’haurà de defensar d’aquestes acusacions.

En la seva obra reivindica un control del desig alhora que classifica els desitjos en tres classes:

Desitjos naturals i necessaris: l’amistat, la gana, la set…
Desitjos naturals i innecessaris: El desig sexual, menjars luxosos…
Desitjos ni naturals ni necessaris: riquesa, fama, poder…

S’han de suprimir els desitjos que no són naturals ni necessaris i limitar al màxim els desitjos naturals però innecessaris.

Aristòtil (més jove que Epicur) va ser el primer filòsof que es va concentrar de manera més sistemàtica en analitzar la felicitat. Estava convençut de què obrar bé, portar una vida virtuosa i ètica, era condició imprescindible per ser feliç. A la seva obra “Ètica a Nicòmac”, Aristòtil planteja que el bé suprem de l’home es la felicitat (“eudaimonia”). Busquem la felicitat per ella mateixa i no per cap altra cosa, mentre que la resta de béns ens els plantegem com un mitjà per obtenir-la.

Respecte a les condicions i als bens materials, tot i que són importants, no son determinants, però creu que l’absència absoluta de béns temporals pot comprometre perillosament la felicitat. Per ell, es evident doncs que la felicitat necessita també els bens externs (Aristòtil disposava de diners, cases i nombroses persones al seu servei).

L’home pot obtenir la felicitat absoluta exercint la contemplació (que no s’ha de confondre amb inactivitat). “Quan més s’incrementa la nostra contemplació més creix la nostra felicitat”. Aquesta recerca constant de coses noves fa que Aristòtil consideri la saviesa com una forma de felicitat.

Per acabar, hauràs vist que en aquest post hi ha absències importants que m’he hagut de deixar per no allargar-lo massa (Sòcrates, Plató, etc.) però n’hi ha una de molt destacada: l’estoïcisme. No és que me n’hagi oblidat pas, sinó que en vull parlar més extensament més endavant, quan també et torni a parlar de l’epicureisme i de dos corrents filosòfiques més com son el cinisme i l’escepticisme, que no tenen res a veure amb el que signifiquen aquestes dues paraules avui en dia en la nostra llengua.

Bibliografia

.- Filosofia de la felicitat. Josep Muñoz Redon. Ed. Empúries.

.- Filosofía griega para principiantes. A. Cherniavsky. P. Sapia. Ed. Era Naciente.

.- Filosofía para la felicidad. Epicuro. Carlos García Gual. E. Lledó. P. Hadot. Ed. Errata Naturae.

El gos, el porc i el tros de síndria

Foto: Soldats bulgars a la primera Guerra Balcànica

Amb aquest post enceto nova desena i com ja vaig dir en el post número 20, cada nou post que enceti desena em dedicaré a explicar coses que he deixat a mitges o bé tractaré els assumptes dels quals havia dit que en parlaria més endavant. Avui em toca parlar sobre les guerres més absurdes que s’han produït i començaré per un conflicte en el qual es pot dir que el “culpable” va ser un gos.

Ens hem de situar a Petrich a la tardor de 1925. Aquesta ciutat es troba localitzada al sud-oest de Bulgària. És un lloc molt muntanyós i molt proper a la frontera amb Grècia (concretament amb la regió grega de Macedònia). Els dos països mantenien unes relacions molt tenses resultat de dues guerres balcàniques (no confondre amb les guerres de Iugoslàvia dels anys noranta). Tot i que en principi eren aliats, hi havia molta tibantor entre els dos estats, tal com ara explicaré.

La primera guerra balcànica va ser entre els membres de la lliga dels Balcans (Bulgària, Grècia, Montenegro i Sèrbia) i l’imperi otomà. La guerra va acabar amb la derrota d’aquest darrer. Les negociacions de pau van finalitzar amb la signatura del Tractat de Londres el 10 de juny de 1913. Amb aquest tractat es van produir una sèrie de canvis en el mapa d’Europa com la creació d’ Albània o l’adjudicació de Tràcia a Bulgària i de Creta a Grècia. Això no va solucionar res, sinó que encara va provocar més maldecaps, ja que per exemple Albània es va crear en realitat per l’obstinació de l’Imperi Austrohongarès d’impedir que Sèrbia tingués sortida al mar a costa d’arrabassar territori als grecs. A més, el repartiment que establia el tractat beneficiava molt als búlgars.

De manera que al mateix estiu de 1913 va començar la segona guerra balcànica, i si la primera guerra balcànica havia estat de tots contra els otomans, ara els antics aliats s’enfrontaven entre ells en aquesta segona guerra balcànica (bàsicament Bulgària contra Grècia i Sèrbia). Més tard Romania i l’imperi otomà s’afegirien a aquests darrers. Aquest breu conflicte va acabar com era previsible amb la derrota total de Bulgària i l’acord de pau es va concretar en el Tractat de Bucarest a l’agost de 1913 amb el conseqüent nou repartiment de territoris que beneficiava als guanyadors i perjudicava Bulgària. Això tampoc solucionava del tot els problemes a la zona, però l’esclat de la primera guerra mundial els ajornava un temps.

Arribem ara ja si a la tardor de 1925 i com ja hem vist, els Balcans eren en aquella època una zona molt conflictiva i plena de tensió (com recordaràs a principis de la dècada dels noranta tornarien a ser notícia malauradament). Doncs bé, aquell 19 d’octubre de 1925 un soldat grec de servei va violar la frontera amb Bulgària prop de Petrich per recollir el seu gos que s’havia escapat i havia creuat la frontera. Els militars búlgars van disparar i matar al soldat grec.

El govern búlgar va dir que es tractava d’un malentès i va proposar crear una comissió conjunta per investigar l’incident però l’executiu grec va rebutjar l’oferta i exigia una disculpa oficial, portar a judici els responsables i una indemnització pels familiars del soldat abatut. Per posar més pressió, el govern grec va enviar el dia 22 del mateix mes, tropes gregues per ocupar Petrich amb l’excusa que servia de refugi a uns partisans que seguien actuant a favor d’una macedònia búlgara.

Cap dels dos països tenia massa interès en aquesta guerra i per això va durar només 5 dies i va tenir “únicament” 50 baixes. Els dos països van acceptar la mediació de la “Societat de Nacions” (no confondre amb l’ONU de la qual aquest organisme va ser predecessora) i es va determinar que Grècia s’havia de retirar de Bulgària i pagar-li una indemnització. Els dos països a més, havien de millorar la vigilància fronterera per evitar futurs conflictes.

Deixem ara Europa i retrocedim uns anys enrere fins al 1859 quan es va produir un enfrontament entre nord-americans i britànics que es va anomenar “la guerra del porc” (“Pig War”). Reculem primer de tot encara uns anys més endarrere fins al 1846 quan es va signar el Tractat d’Oregon que resolia una disputa territorial entre Estats Units i el Regne Unit fixant uns límits territorials. El tractat però, no determinava la sobirania d’un petit arxipèlag, les illes “San Juan”, i resulta que els dos països estaven interessats en aquelles illes (era un punt estratègic militar). Durant aquest període en el qual no es sabia de qui era la sobirania d’aquestes illes, una companyia britànica (“Bay Hudson”) va establir en aquestes terres unes explotacions bovines i porcines.

Per altra banda, també es van instal·lar en aquest territori colons americans amb petites explotacions agrícoles. Així doncs, només era qüestió de temps que esclatés un conflicte entre americans i britànics, i això va passar el dia 15 de juny de 1859. Aquell dia un granger americà (Lyman Cutlar) va trobar un porc de la companyia britànica en els seus terrenys (es diu que s’estava menjant les seves patates). Molt enfadat, en Cutlar va disparar i matar el porc. Quan les autoritats britàniques van amenaçar amb detenir el granger americà, els colons van demanar protecció militar americana. Aleshores, durant aproximadament uns dos mesos, americans i britànics van enviar tropes i bucs de guerra a l’illa. Afortunadament cap dels dos bàndols va realitzar el primer tret i el conflicte no va arribar a començar.

El començament de la guerra de Secessió americana va arraconar aquest conflicte que no s’arreglaria fins a 12 anys més tard quan els dos països van acordar sotmetre’s a l’arbitratge del Kaiser Guillem I d’Alemanya qui va declarar les illes “San Juan” propietat dels Estats Units, i els dos països van acceptar la resolució.

Foto: Rètol commemoratiu a prop d’on va esclatar el conflicte

Finalment acabaré per avui amb una última “batalleta” que no té en aquest cas com a desencadenant un animal, sinó un simple tros de síndria.

Abans d’entrar en detall en aquest conflicte, he de parlar breument d’un conveni de reciprocitat comercial anomenat “Tractat de Mallarino-Bidlack”. Ens trobem a finals de l’any 1846 a Nova Granada (actual Colòmbia i Panamà) i aquesta república i els Estats Units representats per Manuel María Mallarino i Benjamin Bidlack respectivament signen aquest pacte (d’aquí el nom del tractat). Doncs bé, resulta que aquesta aliança beneficiava molt els americans davant la població autòctona. Atorgava un munt de concessions, privilegis i immunitats en qüestions comercials i de navegació als ciutadans d’Estats Units. Els locals i residents de Nova Granada no veien amb simpatia aquest tractat que va començar a provocar-los un fort sentiment contra els americans. A més, una part d’aquests darrers tractaven sovint amb menyspreu i abús els habitants de la zona i acostumaven a emborratxar-se amb freqüència fet que provocava constants friccions entre les dues parts. En aquest tens ambient arribem al dia 15 d’abril de 1856 quan un passatger d’un vaixell procedent de Califòrnia anomenat Jack Oliver es va passejar (begut segons alguns) pel carrer i va agafar un tros de síndria d’una paradeta de fruites. Se la va menjar i se’n va anar sense pagar. El propietari de la botiga li va exigir el pagament del producte el qual Oliver es va negar traient una pistola que portava. El venedor va respondre ensenyant un ganivet. Les nombroses persones que hi havia al carrer en aquells moments van veure aquesta disputa i això va derivar en una baralla entre americans i població local. El total de baixes d’aquesta lluita va ser de 15 morts i 16 ferits al bàndol americà i de 2 morts i 13 ferits entre els locals. A més, es van produir nombrosos danys materials.

Les dues parts es van acusar mútuament de ser els culpables d’aquesta batalla. Els americans culpaven les autoritats locals de no saber mantenir l’ordre i aquests els responsabilitzaven d’haver provocat l’incident. Com que un informe d’un comissionat nord-americà aconsellava l’ocupació d’aquest territori per part dels americans, el govern dels Estats Units hi va enviar un exèrcit de 160 soldats que van assaltar i prendre l’estació del ferrocarril. Desprès de tres dies d’ocupació sense disparar ni un sol tret, els soldats es van retirar quan les autoritats locals van accedir a negociar.

Finalment el 10 de setembre de 1857 es signava un altre tractat. Aquest, anomenat “Herrán-Cass” establia que la República de Nova Granada acceptava la seva culpabilitat en l’incident i fixava una indemnització de 412.394 dòlars en favor dels americans per danys i perjudicis.

Foto: Portada d’un diari del 17 de maig de 1856 que explica l’incident de la síndria

Graham Chapman, Barbra Streisand i Anthony Hopkins

Graham Chapman a “La vida de Brian” Foto: koukyouzen.

L’altra dia estava esmorzant amb el meu amic Juanma i li vaig comentar que arran del meu darrer post havia tornat a veure “La vida de Brian” un altre cop. Em va dir que ell també feia poc que l’havia tornat a veure. Vam parlar entre d’altres coses, del fet que en Graham Chapman (l’actor que interpreta en Brian) va morir bastant jove fa molts anys. En Juanma va afegir que una pel·lícula com aquesta avui en dia no es podria fer ja que vivim en uns temps on sembla que no hi ha espai per a tot allò que és políticament incorrecte. La veritat es que en el seu moment, l’estrena d’aquesta pel·lícula a l’agost de 1979 no va ser precisament fàcil ni plàcida ja que va ser objecte de nombroses acusacions de blasfèmia, queixes d’autoritats eclesiàstiques, intents de censura i boicots. La considerada per molts com a “millor comèdia de tots els temps” va generar molta polèmica en el seu moment i va provocar un munt de reaccions hostils. Fins i tot va ser prohibida a molts llocs (durant un any a Noruega i fins a vuit anys a Irlanda).

Tot això, com acostuma a passar, no sols no va provocar el fracàs del llargmetratge sinó que va fer que el film obtingués una gran recaptació al produir-se l’efecte contrari. És el que avui en dia s’anomena “efecte Barbra Streisand” fenomen que va sorgir l’any 2003. El que va passar aquell any és que un fotògraf anomenat Kenneth Adelman volia fotografiar la costa de Califòrnia per documentar la seva erosió. En una de les 12.000 fotografies aèries que Adelman va penjar en una pàgina web es veu la casa de la cantant i actriu de Nova York. Aquesta va demandar el fotògraf per violació de la privacitat. La Streisand volia que es retirés la fotografia i cobrar la quantitat de 50 milions de dòlars d’indemnització. El jutge va desestimar el cas i la fotografia es va tornar viral. Abans d’interposar la demanda, molt poques persones havien vist la fotografia (es parla de sis persones únicament). Amb la demanda, la notícia va arribar als mitjans de comunicació i moltíssima gent des d’aquell moment va començar a buscar i a descarregar la fotografia de la casa de la Barbra Streisand. Es veu que quan a les persones ens amaguen alguna cosa, immediatament sentim la necessitat de conèixer aquesta cosa.

Foto de la costa en la qual es veu la propietat de Barbra Streisand – By Copyright (C) 2002 Kenneth & Gabrielle Adelman

Tornant al cas que ens ocupa, crec que avui en dia una pel·lícula com la dels “Monty Python” ni tan sols es podria arribar a plantejar. No crec que cap estudi important financés una producció d’aquest tipus. El film de 1979 també va tenir problemes de finançament quan la productora EMI va fer marxa enrere quan part de l’equip de producció ja es trobava a Tunísia (on es va rodar el film). Afortunadament l’ex-membre dels “Beatles” George Harrison va hipotecar casa seva i va finançar íntegrament la pel·lícula.

En aquell moment la pel·lícula va ofendre a cristians i a jueus, però el problema amb el qual es trobaria ara, es que crec que ofendria a massa gent. Per exemple, les feministes o dones en general també es podrien sentir molestes per entendre que la pel·lícula se’n riu d’elles i les deixa en un segon terme (el paper de mare de Brian es interpretat per un home). Hi ha qui diu també que la pel·lícula avui en dia seria delicte i que els “Monty Python” haurien d’anar a la presó. Jo no crec que s’arribés a tant, però tampoc ho descarto ja que no serien ni els primers ni els únics artistes que estan a la garjola degut a que el contingut de la seva obra ha ferit massa sensibilitats. En conclusió, crec que abans un es podia riure de qualsevol cosa però avui això ja no és possible, o no?

“La vida de Brian” però, no és l’única pel·lícula que tindria dificultats per estrenar-se actualment. N’hi ha moltes més que per diferents motius també tindrien nombroses dificultats per poder-se veure ara com ara:

– “El nacimiento de una nación” (1915) D.W. Griffith

– “La edad de oro” (1930) Luis Buñuel

– “Lawrence de Arabia” (1962) David Lean

– “Lolita” (1962) Stanley Kubrick

– “La naranja mecánica” (1971) Stanley Kubrick

– “El último tango en París” (1972) Bernardo Bertolucci

– “Saló o los 120 días de Sodoma” (1975) Pier Paolo Pasolini

– “El imperio de los sentidos” (1976) Nagisa Oshima

– “Holocausto caníbal” (1980) Ruggero Deodato

– “La última tentación de Cristo” (1988) Martin Scorsese

He citat aquests 10 films perquè crec que són els més coneguts i representatius, però n’hi ha un munt més.

“La taca humana” (The Human Stain) és una pel·lícula de l’any 2003 que no pertany al grup de pel·lícules “escandaloses” que acabo d’anomenar, però si que té relació amb el que estic explicant. Aquest film narra la història d’en Coleman Silk un professor de literatura clàssica que està a punt de jubilar-se. El personatge està interpretat per Anthony Hopkins i el llargmetratge està ambientat a l’any 1998 a una universitat de Nova Anglaterra. Doncs bé, un dia el professor Coleman fa un comentari a l’aula sobre dos alumnes que no han assistit mai a cap de les seves classes quan ja fa cinc setmanes que aquestes han començat. El professor, que no els ha vist mai, pregunta en to de broma a la classe, si aquests estudiants existeixen o són “obscurs espectres”. El professor té la mala sort que aquests alumnes resulten ser de raça negra (bé “afroamericans”) i que el seu comentari tret de context s’escampa pel campus universitari. Els alumnes al·ludits a més, presenten una queixa a la direcció de la facultat. El mestre, abans de que el cessin, dimiteix i se’n va a casa perquè veu com cap dels seus col·legues el defensa d’aquesta absurda acusació de racisme de la qual és objecte. En Coleman posa fi de mala manera a una llarga i prestigiosa trajectòria professional i aquest disgust provoca la mort de la seva dona així com la seva marginació social.

Aquest pot ser un exemple una mica extrem però mostra com avui en dia en nom de la correcció política es possible titllar de racista, xenòfob, sexista o homòfob a gent que en realitat no ho és.

Crec que la correcció política té una bona intenció, va néixer amb un bon propòsit que és el de protegir les minories de qualsevol difamació, insult o menyspreu (quan històricament aquestes minories ja han estat objecte durant molt de temps de persecució i opressió) però malauradament s’ha acabat convertint en un nou tipus de censura. Una censura que no ens imposa l’estat o l’església com succeïa abans sinó que l’exerceix la mateixa societat. Fins i tot podríem parlar d’autocensura quan no ens atrevim a dir segons que, per por d’ofendre i ser titllats de racistes, xenòfobs, masclistes o homòfobs. La correcció política ha anat massa lluny fins arribar a situacions absurdes i mancades de sentit comú.

Per altra banda però, grups d’ultradreta han aprofitat aquest excés de correcció política i el seu conseqüent cansament en alguns sectors de la societat per, amb l’excusa d’emprar un llenguatge clar i directe oposat al políticament correcte, intentar ofendre, ferir i excloure a aquests grups més vulnerables.

Davant d’això, crec que sempre serà millor una excessiva correcció política que no pas l’actitud dels quals sota el paraigües d’una mal entesa llibertat d’expressió creuen que tenen barra lliure per insultar i no respectar les diferències d’aquestes minories.

En definitiva, crec que som una societat molt més políticament correcte que abans però en canvi no som una societat molt millor que les anteriors. Sí que es cert que respecte a temes com el racisme, xenofòbia, sexisme o homofòbia hem progressat una mica (malauradament aquestes xacres encara son ben presents avui en dia) però no hem avançat tant com ho ha fet el llenguatge políticament correcte.

Anthony Hokins a la pel·lícula “La taca humana” Foto: Filmaffinity

Ironies, sarcasmes i propines

Fa poc vaig anar amb el Vicenç a veure una exposició del Jaume Perich al Centre Cultural del Born. L’humor gràfic d’en Perich em sembla genial i vaig sentir molt la seva mort ara fa uns 25 anys. Recordo que la d’ell i la d’en Joey Ramone (cantant del grup The Ramones) són les dues morts que més m’han entristit de persones amb les quals mai he tractat. Tornant al Perich, recordo que el llegia cada dia al diari on publicava i que em provocava molt sovint un somriure.

L’humor d’en Perich és el contrari a l’humor blanc, aquell humor mancat de burla i de crítica que només busca el riure innocent i ingenu. L’humor blanc no ofèn ningú perquè és políticament correcte. Crec que aquest tipus d’humor només és apropiat per a nens i que es molt avorrit, insuls i infantil per als altres. En contraposició amb aquest, l’humor negre es riu d’allò que en principi no s’hauria de riure. M’agrada aquest tipus d’humor perquè crec que poder riure de qualsevol cosa, com fa aquest tipus d’humor, és una bona manera de desdramatitzar la vida.

A més de l’humor blanc no m’agrada gaire l’humor que es basa en caigudes, ensopegades i cops fortuïts. Trobem molt humor d’aquest tipus en els vídeos casolans que abans la gent enviava a la televisió i que ara puja a internet. “Youtube” n’està ple de vídeos que recopilen aquest tipus d’accidents. A mi, com he dit, no em fa cap mena de gràcia aquest tipus d’humor que considero molt senzill i primitiu, però conec a molta gent que si que els hi agrada força.

Similar a aquest tipus d’humor és l’anomenat ”Slapstick” que sense apassionar-me molt, m’agrada bastant més que l’anterior. Aquest humor va néixer a França, però es va popularitzar als Estats Units a principis del segle XX arran de l’aparició en el cinema mut de l’actor Mack Sennett. L’”Slapstick” es basa en accions de violència física de forma exagerada. Es tracta de gags molt visuals. És un subgènere de la comèdia que va tenir l’època daurada a Hollywood entre els anys 1910 i 1930 i els seus representants més destacats van ser en Buster Keaton, Harold Lloyd, Charles Chaplin i el mateix Mack Sennett. L’arribada del cinema sonor va arraconar aquest gènere.

Juntament amb el negre, un altre tipus d’humor que m’agrada molt es l’humor absurd, també anomenat humor surrealista. Es basa sovint en situacions imprevisibles i irracionals que acaben sent còmiques. Juga amb paraules, conceptes i fets que trenquen la lògica, la coherència, que desconcerten i sorprenen. Usa amb freqüència elements extravagants i grotescos. Normalment aquest tipus d’humor és molt enginyós encara que a vegades pot ser difícil de captar, sobretot si no hi estàs gaire acostumat. Si aquest humor no és practica amb intel·ligència però, és probable que l’ocurrència o l’acudit quedi només en un simple disbarat o una bestiesa sense cap tipus de gràcia.

Un dels màxims exemples d’aquest gènere humorístic son les comèdies dels germans Marx. Un professor de cinema que vaig tenir, ens va dir que la millor pel·lícula dels germans Marx era amb diferència “Duck Soup” (Sopa de Ganso) dirigida l’any 1933 per Leo McCarey A mi però, la que m’agrada més és “Una nit a l’òpera” (1935) del director Sam Wood. Les dues escenes més conegudes d’aquest film són la seqüència en la que en Groucho i en Chico Marx ridiculitzen l’excessiu formalisme dels contractes (“la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte (…)”) i després està l’escena de la cabina (des de llavors, quan una habitació o una cambra està molt plena de gent s’acostuma a dir que sembla “el camarote de los hermanos Marx”). La meva escena preferida però, no és cap d’aquestes dues. La que a mi em fa més gràcia és aquella en la qual els germans Marx suplanten uns aviadors russos i han d’improvisar un discurs davant d’una munió de periodistes i micròfons que els envolten. La cosa va més o menys bé fins que li toca el torn per parlar a en Harpo Marx (el mut) i llavors… bé, millor que miris la pel·lícula!

A finals dels 60 va destacar molt l’humor absurd i surrealista dels “Monty Python”. Es van fer molt coneguts amb un programa que emetia la BBC anomenat “Monty Python’s Flying Circus” basat en “sketches” breus. Després d’aquesta sèrie, el grup d’humoristes britànic va fer una sèrie de pel·lícules molt populars. A mi la que més m’agrada d’ells és “La vida de Brian” (1979).

Com a curiositat, la paraula “Spam” (correu brossa”) adquireix el significat actual a partir d’un sketch dels “Monty Phyton” sobre una marca americana de carn de porc enllaunada. Un altra dada interessant és el fet que el creador del popular llenguatge de programació informàtic “Phyton” li va posar aquest nom perquè era molt aficionat a aquest grup d’humoristes britànics (jo sempre havia pensat que era per la serp).

Altres exemples d’humor absurd en el cinema el podem trobar en pel·lícules del Woody Allen, els germans Coen, ZAZ (Zucker, Abrahams i Zucker), Wes Anderson, etc.

A mi no sé si m’alegra més riure o fer riure als altres. Sóc un persona d’aspecte seriós però sóc molt de la broma i em sento satisfet quan els meus comentaris provoquen riures i somriures a la gent. M’agrada especialment utilitzar la ironia i el sarcasme amb agudesa i subtilesa.

La veritat és que només la intenció amb la que es realitza diferencia aquests dos recursos que busquen donar a entendre exactament el contrari del que s’està dient. De fet, el sarcasme es un tipus d’ironia. Es la utilització de la ironia d’una manera mordaç i càustica (però a vegades cruel i ofensiva). Jo mai utilitzo el sarcasme amb aquestes darreres intencions sinó que sempre ho faig amb una finalitat jocosa.

Tornant a l’exposició d’en Perich amb la qual començava aquest post, recordo que durant el recorregut d’aquesta hi havia penjats molts acudits d’ell, alguns dels quals recordava però d’altres no. En un que no vaig veure en el seu moment, hi apareix el gat “Mao” (era l’”alter ego” d’en Perich a través del qual aquest expressava les seves opinions i crítiques). Doncs bé, en aquest acudit en qüestió, en “Mao” es pregunta perquè donem propina si ens serveixen cafè, i no en canvi, si ens serveixen un quilogram de vedella tallada a filets, quan això darrer, dona força més feina a fer. A més de ser un acudit, conté una opinió que jo sempre he compartit. Sempre he pensat que el fet de donar propines (si ho pensem fredament) és un costum bastant absurd i en el que no hi estic gaire d’acord. I no es que jo sigui garrepa, doncs crec que entre els meus defectes no hi figura la gasiveria.

S’acostuma a donar propines en el sector de l’hostaleria i el del taxi, quasi bé sempre, independentment de la qualitat del seu servei (evidentment si es dolent o molt dolent no, és clar), però si és mínimament correcte, si que s’acostuma a fer. En canvi, per exemple vas a una botiga de roba on t’atenen molt bé, t’aconsellen sobre quins pantalons et queden bé, en definitiva el tracte rebut és excel·lent, no obstant això, després a l’hora d’anar a pagar, abones exclusivament l’import dels pantalons que t’has quedat i tota l’atenció que t’ha dedicat el dependent o dependenta és queda sense cap tipus de gratificació econòmica (senzillament perquè no és costum donar propina als dependents de les botigues). Surts de la botiga amb els pantalons que t’has comprat, agafes un taxi per anar a casa i durant el trajecte tota l’estona el taxista s’està comunicant per ràdio amb altres taxistes i amb la central de taxis. La veritat és que es tracta d’una situació bastanta molesta i a tu a més no t’interessa gens el que diuen. Tanmateix, quan el taxi et deixa a casa, li pagues el servei i li dones una petita propina o bé arrodoneixes a l’alça el preu a pagar que t’indica el taxímetre. No és una mica (molt) incoherent aquest comportament?

Moltes vegades he sentit l’argument que, sobretot en el sector de l’hostaleria i la restauració, les propines son gairebé l’única remuneració econòmica que reben els cambrers. Que el sou que cobren és molt baix i sort en tenen de les propines diuen. Doncs bé, jo crec que això es indignant i miserable per de l’empresari o l’empresa que els paga i que no es pot deixar que la retribució més important que perceben aquests professionals depengui del que deixin de propina els clients. Crec que no pertoca als consumidors pagar el que hauria de retribuir l’empresa o l’empresari als seus treballadors.

Ja per acabar, una altra incongruència sobre les propines és la quantitat que a deixar. He llegit i escoltat que s’hauria de donar entre un 5% i un 15% sobre el preu del servei. Doncs bé, imaginem aquesta fictícia situació i posem per exemple que vaig a sopar amb una altra persona a un restaurant. Demanem entre d’altres coses vi de la casa i l’àpat finalment ens surt per 40€. Els lliurem 4€ de propina que equival al 10% de la factura. Un altre dia tornem al mateix restaurant. Demanem el mateix per menjar però per beure, demanem en comptes del vi de la casa un gran reserva. Això fa que el compte pugi aquesta vegada fins als 100€ amb la qual cosa la propina a deixar hauria de ser de 10€. Recapitulem doncs sobre el que ha passat. Hem menjat el mateix les dues vegades i per tant, la matèria prima i la feina dels cuiners ha estat doncs idèntica. El servei també ha estat exactament el mateix i els cambrers no han hagut pas de treballar ni una mica més. L’únic que ha canviat doncs entre els dos tiberis és que en el segon la beguda ha estat més cara, però sense que això hagi implicat donar més feina al restaurant, donem en canvi 10€ de propina per igual treball. No ho trobes incoherent?

Sherlock Holmes, CSI i “Krav Maga”

Sempre m’han agradat les històries policíaques i de detectius. Recordo quan de jove (15 o 16 anys) em vaig llegir tots els llibres del Sherlock Holmes que va escriure l’Arthur Conan Doyle. Gaudia molt mentre els llegia, especialment a la part final dels capítols en la qual en Sherlock Holmes resolia el crim aplicant el seu mètode deductiu i deixava bocabadat el seu company Dr. Watson (a mi també em deixava bocabadat). A vegades m’imaginava com seria el crim perfecte. Aquell assassinat preparat i elaborat d’una manera tan acurada que fos gairebé impossible de resoldre pels investigadors (ni tan sols pel Sherlock Holmes) Vaig treure moltes idees sobre això de diferents sèries i pel·lícules.

Quan a l’any 2000 es va a començar a emetre la sèrie CSI: Crim Scene Investigation, em va enganxar des del principi. En aquesta sèrie es resolen els crims mitjançant avançades tècniques científiques com l’anàlisi de rastres trobats a l’escena del crim, exàmens de balística o proves d’ADN. Per mi, aquesta sèrie va renovar el gènere policíac adaptant-lo als temps actuals. No oblidem però que es tracta de ficció televisiva i que com totes, es troba un pèl allunyada de la realitat i en què els guionistes s’acostumen a prendre llicències de tant en tant. Però bé, no m’interessa parlar ara sobre si CSI s’assembla a la investigació real, ni tan sols parlar-te de l’efecte que ha tingut aquesta sèrie en els jurats, fiscals, advocats defensors i criminals. Del que et vull parlar ara és d’aquells capítols de sèries de televisió on es produeixen crims tan ben planificats i executats que podrien ser crims perfectes com els que jo imaginava de petit. Tampoc et pensis ara que de menut jo era una mena de psicòpata, ni molt menys, però tenia molta inventiva i m’agradava imaginar-me situacions irreals (encara ho faig avui de vegades). Jo seria incapaç de matar mai a ningú a sang freda (em sap greu fins i tot matar mosquits).

Doncs bé avui t’explicaré tres episodis de la sèrie CSI que em van cridar molt l’atenció en el seu dia pel motiu de ser crims quasi infal·libles.

Començaré pel capítol 20 de la desena temporada de CSI Las Vegas, en la qual un veterà còmic que forma part d’un duet humorístic és trobat mort en el seu camerino just abans de sortir a actuar. L’home es trobat mort al sofà al costat d’una ampolla oberta de vodka. El forense diu que és molt possible que hagi mort per causes naturals. Desprès de fer-li un anàlisi toxicològic li troben nivells alts d’alcohol i “oxicodona” (un analgèsic) a la sang, però segueix semblant una mort natural. Desprès de fer-li l’autòpsia però, el forense troba que la mort no només no és natural sinó que és molt misteriosa. Li troba edema pulmonar (acumulació anormal de líquid en els pulmons), laringoespasme i els sins nasals plens de líquid, és a dir que l’home es va morir ofegat, però l’extraordinari del cas és que no va morir ofegat al mar, al riu o a la piscina, sinó que es va morir ofegat dins del seu camerino (on no hi havia gens d’aigua). Durant l’autòpsia també li troben un pèl roig natural a la gola.

Al final els investigadors s’adonen que dins del camerino hi ha un dispensador de glaçons de gel i descobreixen que és així com va morir l’humorista. Es va morir ofegat en glaçons de gel. El vodka i l’”oxicodona” van deixar a la víctima mig adormida i l’assassí va aprofitar llavors per posar-li un munt de glaçons de gel a la boca fins a ofegar-lo.

“Sense empremtes, l’arma es desfà fins a desaparèixer, sembla una mort natural, és el crim perfecte” diu un dels CSI.

Com és doncs que resolen el cas?. Doncs perquè resulta que el pèl roig que troben al principi de l’episodi pertany a la perruca del company amb el qual feia duet humorístic l’home mort. Llavors aquest confessa l’assassinat i es tanca el cas. Crec que és una manera bastant barroera ideada pels guionistes per poder solucionar el cas davant d’un crim tan perfecte com el que es planteja.

El gel també és el mitjà utilitzat en un altre “crim perfecte”, en aquest cas però no es tracta de glaçons sinó de “gel sec”. Correspon al capítol 23 de la cinquena temporada i la història és la següent:

Una parella de joves estudiants son trobats morts estirats a terra a la habitació d’un d’ells. L’habitació pertany a una residència d’estudiants d’un campus universitari. Quan els agents entren a la habitació observen que els cossos dels joves no presenten cap signe de violència. Sembla que s’hagin mort per causes naturals. En aquell mateix moment explota un vàter a la residència (aparentment aquest succés no té cap relació amb el que els ha passat als joves). Tornant a l’habitació dels nois, al costat d’un d’ells, hi ha un petit vòmit. Una de les coses que crida l’atenció dels investigadors apart del vòmit, és que els cadàvers tenen un color lleugerament rosat. Aquest to rosat és un efecte comú de l’exposició d’un cos al monòxid de carboni (CO). Però desprès d’examinar detingudament l’habitació, els agents no troben cap font de CO a la cambra.

El forense desprès de realitzar l’autòpsia del noi i la noia, comenta que aquests tenien una molt bona salut. Comenta que només hi ha dues toxines que poden posar rosa un cos “post mortem” (el monòxid de carboni i el cianur). Descartat el primer desprès d’examinar l’habitació, l’examen toxicològic del petit vòmit (trobat al costat del cadàver d’un dels nois) exclou també la ingesta de cianur com a causa del color rosat dels cadàvers.

Ens trobem doncs amb dos universitaris que moren en estranyes circumstàncies. No hi ha res al cos ni en el seu interior que indiqui la causa de la seva mort. Res en absolut es correspon amb un homicidi. Estem davant d’un altre crim perfecte?

L’examen toxicològic de la sang dels dos morts no mostra signes de monòxid de carboni ni de cianur però si en canvi de diòxid de carboni (CO2), amb la qual cosa els agents tornen a l’habitació de la residència per intentar trobar la font del diòxid de carboni. Com amb el monòxid de carboni, de CO2 tampoc en troben, però si que observen un forat fet recentment a la part baixa de la paret i unes estelles de fusta en la seva part interior que indiquen que el forat es va perforar des de l’habitació del costat. En aquesta, els agents interroguen l’estudiant que la ocupa. Es tracta d’un bon estudiant que nega haver fet el forat a la paret i que té una sòlida coartada (es trobava a Los Angeles). El que crida l’atenció dels CSI però es una cremada que té el noi en els seus dits. Aquest assegura que s’ho va fer a l’agafar una cosa que es va trobar pel terra i que desprès va llençar a la paperera. Els agents l’examinen però no hi troben res. Llavors és quan els investigadors s’adonen que es podria tractar d’un compost químic que pot cremar la pell i que també pot volatilitzar-se. Estem parlant del “gel sec”, nom amb el qual s’anomena l’estat sòlid del diòxid de carboni (CO2). S’anomena així perquè el seu aspecte es semblant al gel o a la neu. Quan s’evapora o sublima (passa directament d’estat sòlid a gasós) no deixa cap residu d’humitat perquè la seva base no es aigua i el seu estat natural es el gasós.

Els agents proven llavors quanta quantitat de gel sec seria necessari posar a la habitació del costat perquè al passar pel forat que comunica les dues habitacions s’alliberi en aquesta darrera un nivell letal de diòxid de carboni capaç de matar a la parella.

Els investigadors fan l’experiment i troben que van fer falta 14 quilograms per aconseguir aquest mortal efecte (hi va ajudar molt el fet que la parella decidís dormir al terra ja que el diòxid de carboni és 1,5 cops més pesat que l’aire). Si la parella hagués dormit a dalt del llit en comptes de fer-ho al terra segurament encara serien vius. També troben explicació científica al to rosat dels cadàvers, i és que el gel sec utilitzat va fer abaixar la temperatura dels dos dormitoris i un dràstic descens de la temperatura pot fer posar rosat un cadàver.

Al final resulta que l’assassina es una estudiant de ciències que té accés al gel sec del laboratori on fa les pràctiques i que havia tingut relacions sexuals amb el noi difunt. Com que aquest l’enganya, la noia el mata per venjança tot i que aquest no era el seu pla inicial. Aprofita doncs que el noi de l’habitació del costat es troba a Los Angeles per entrar, fer-hi un forat i portar el gel sec perquè s’alliberi diòxid de carboni i passi a través del forat cap a l’altra habitació. Resulta que la seva idea inicial no era l’assassinat sinó que pretenia que el jove es trobés malament i es perdés un partit de basquet molt important. Però la qüestió és que al dormir al terra (el noi només ho feia quan dormia acompanyat) el noia i la noia (que dormia amb ell) moren. A l’assassina, l’enxampen perquè una setmana abans de l’assassinat s’havia endut 18 quilograms de gel sec del laboratori del campus per fer un treball. Un experiment però pel qual segons el seu tutor només necessitava un quilo de gel sec. Es tracta d’una altra idea dels guionistes (no gaire encertada pel meu gust) perquè es pugui resoldre aquest “crim perfecte”.

Al final de l’episodi, els investigadors també troben explicació científica a l’explosió del vàter que es produeix al principi del capítol quan aquests es troben examinant l’habitació i que aparentment no tenia relació amb el crim comès. Doncs resulta que la noia va tirar el gel sec sobrant pel vàter. Al tirar de la cadena el gel sec es va quedar al sifó i quan es va anar sublimant va començar a emetre gas que es va anar acumulant fins a provocar l’explosió.

Per acabar, el tercer i darrer “crim perfecte” que t’explicaré en aquest post també el vaig veure en un capítol de CSI, però en aquest cas, correspon a la seva franquícia de New York. Es el tercer episodi de la vuitena temporada i s’anomena “Cavallino rampante”. Va de dues germanes especialitzades en el robatori de Ferraris (acaben robant-li el Ferrari a la persona equivocada). Al principi del capítol, els agents localitzen un dels Ferraris robats dintre d’un “parking”. Quan obren el maleter del cotxe descobreixen el cadàver d’una de les dues lladres. Quan el forense li fa l’autòpsia troba estrany que una dona sana de 25 anys no fumadora i que feia exercici regularment, hagi tingut una sobtada aturada cardíaca. El forense està perplex perquè només li troba contusions superficials a la part superior de l’abdomen i a la part lateral de la cama i l’examen toxicològic que li fa dona negatiu en substàncies verinoses (no es troba cap substància verinosa ni de cap altre tipus a la seva sang). El cor i el cervell es trobaven en molt bones condicions. Segons paraules del mateix forense “la morta no s’hauria d’haver mort”. Un altre crim perfecte?

Desprès d’investigar les possibles causes dels hematomes el agents del CSI troben que les ferides de la dona morta es corresponen amb l’art marcial del “Krav Maga”. Aquest art marcial consisteix en neutralitzar l’oponent de la manera més ràpida possible atacant els seus punts vulnerables. Desprès d’analitzar-ho arriben a la conclusió que malgrat que les contusions semblaven superficials, atacant aquests dos punts concrets (part superior de l’abdomen i part lateral de la cama) l’assassí va aconseguir paralitzar la víctima. Però això tampoc explica la causa de la seva mort.

No és fins que examinen amb microscopi les cèl.lules miocàrdiques del cor de la morta que descobreixen que la causa de la mort va ser l’electrocució mitjançant un atordidor elèctric modificat. A l’aplicar-li l’atordidor a la víctima no directament a la pell sinó sobre la jaqueta de cuir que duia, l’instrument no va deixar cremades a la seva pell i va semblar que la víctima havia mort degut a una aturada sobtada cardíaca.

Al final resulta que l’assassí és un perillós delinqüent buscat des de fa anys per l’FBI i la Interpol, expert en “Krav Maga” i especialitzat en produir “shocks” elèctrics als enemics. Les dues lladres roben el seu cotxe on ell havia amagat passaports falsos, targetes, partides de naixement… en un compartiment secret que s’obria al prémer la ràdio, el climatitzador i les llums d’emergència a la vegada. Al final del capítol la policía l’atrapa i el deté.

Cafè d’especialitat, Bialetti i Nespresso

El meu pare em va enviar un article d’una pàgina web en què parlava del “cafè més bo del món”. Es tracta del cafè “kopi luwak” del qual ja vaig parlar extensament en el post número 16. Al final de l’article però, aquest assegura que malgrat el prestigi d’aquest cafè, no es tracta del cafè més car del món. El reportatge diu que el cafè més car del món és el que es serveix a la cafeteria de Londres “Queens of Mayfair”. El cafè servit en aquesta cafeteria londinenca va superar les 2.000 lliures el quilo en una subhasta realitzada després d’un tast a cegues. Si el vols provar es serveix a 50€ la tassa (de fet, la copa perquè es serveix en aquest recipient desprès d’una peculiar cerimònia). Només tenen 450 grams disponibles, la qual cosa equival a únicament 30 racions d’aquest exclusiu cafè. A més, s’ha de reservar i pagar un avançament si el vols prendre. Aquest només és un petit exemple de fins a quin nivell ha arribat la sofisticació al món del cafè avui en dia, (si fins i tot existeix l’equivalent al sommelier del vi, que s’anomena barista), En els darrers anys s’ha produït un ascens espectacular del cafè d’especialitat, (el terme sorgeix a mitjans dels anys 70 i fa referencia a un café d’aroma i sabor únic).

Va ser a la revista Time Out on vaig sentir per primer cop el concepte de cafè o cafeteria d’especialitat (specialty coffee). Es distingeix entre cafè d’especialitat i cafè comercial o industrial. El cafè d’especialitat és aquell que obté una qualificació de 84 punts en una escala de 100. Aquesta puntuació es atorgada per un tastador o degustador professional. És a dir, es tracta d’un cafè d’alta qualitat en front al cafè comercial o industrial que serveixen la gran majoria de bars, cafeteries i restaurants. En el cafè d’especialitat s’utilitza sempre la llavor Aràbiga, mentre que en el cafè comercial o industrial es barreja amb la llavor robusta.

Hi ha diferents tipus de llavors de cafè (com la libèrica, l’excelsa, etc.) però les més habituals s’anomenen Aràbiga i Robusta. Aquestes dues grans varietats de cafè tenen importants diferències. El cafè Robusta té quasi el doble de cafeïna que l’Aràbiga, és més econòmica i té un gust més amarg. L’Aràbiga per la seva banda (originària d’Etiòpia) és més aromàtica, digestiva i suau al paladar.

El cafè d’especialitat a més de ser 100% de varietat aràbiga, és fruit d’un procés totalment artesà en què els grans de cafè només són recollits a mà en el seu estat més òptim de maduresa (color vermell) i aquests grans son seleccionats molt acuradament (se n’exclouen els imperfectes i els defectuosos).

El cafè és un arbust. Les seves fulles són verdes i perennes. Les seves flors són blanques. Els fruits quan son madurs són de color vermell (quan encara no han madurat són verds). Pel color i la forma, els fruits del cafè es coneixen també com a “cireres” (o cirera de cafè). Cada cirera conté dins seu dos grans de cafè. Els grans de cafè són les llavors de la planta del cafè. Es treu la pell i la polpa de la cirera de cafè (abans es llençava però ara s’aprofita per a fer infusions) per obtenir només el gra de cafè. Els grans de cafè s’han d’assecar. Després es seleccionen, es classifiquen i s’emmagatzemen per a la seva distribució. El següent pas es la torrefacció dels grans. La torrefacció es l’acció de torrar el gra (el “tueste”). El cafè d’especialitat està recent torrat, en canvi els cafès comercials o industrials poden portar mesos torrats. Un cop torrats, els grans ja estan llestos per moldre.

Els tipus de torrats és poden dividir en 4 tipus depenent del color: tindran diferent sabor i aroma

– cafè torrat clar (alta acidesa)

– cafè torrat mig

– cafè torrat mig-fosc

– cafè torrat fosc (molt cos)

Quant més es torri el cafè, menys acidesa tindrà. Els cafès més torrats són més amargs i tenen més cos.

Hi han diferents maneres o sistemes de preparar el cafè, però les més conegudes són mitjançant un filtre o degoteig o bé utilitzant una màquina espresso. El cafè de filtre o cafè filtrat és el més utilitzat als Estats Units i amb aquest procediment el cafè obtingut és més net, clar, suau i menys àcid. S’utilitza una cafetera anomenada “Dripper” o “Chemex” i es triga més en fer-lo que no pas el cafè espresso.

A Europa s’utilitza el sistema espresso, es a dir, amb una cafetera espresso que consisteix a utilitzar aigua a pressió. Aquest procediment té el seu origen a Itàlia.

La primera màquina espresso va ser creada l’any 1901 per l’italià Luigi Bezzera. L’any 1906 va instal·lar les primeres màquines de cafè espresso en el seu estand de la fira de Milà. Es va fer popular molt ràpidament i es va estendre per Europa durant la primera meitat del segle XX. El cafè espresso s’aconsegueix sotmetent poca quantitat d’aigua a una alta temperatura i una pressió elevada mitjançant la cafetera espresso. Es tracta d’un cafè més dens i concentrat que el cafè filtrat. També es un cafè més aromàtic en el qual distingim dos capes diferents, la crema que es forma al damunt de tot (que té un lleuger color daurat) i el líquid. L’aigua està menys en contacte amb el cafè mòlt que el cafè filtrat.

Una cafetera que s’assembla molt a la cafetera espresso sense ser exactament espresso és la “cafetera italiana” o “cafetera moka” inventada a Itàlia per Alfonso Bialetti l’any 1933. A casa nostra es més coneguda com a cafetera “Oroley” per ser aquesta una de les marques que la comercialitza des de fa molt temps. Té un disseny icònic i original que consta de dos cossos metàl·lics d’alumini o acer inoxidable que s’enrosquen a la part central on s’hi col·loca un filtre en forma d’embut. El funcionament com pots veure és molt similar a les màquines espresso (passar aigua a pressió a través del cafè mòlt) però té unes diferències tècniques que fan que el cafè resultant de la “cafetera moka” tingui una intensitat i cos intermedi entre la cafetera espresso i la cafetera per degoteig (filtrat).

Des de fa uns anys s’han posat molt de moda les cafeteres de càpsules. Va començar Nestlé amb Nespresso i desprès la Dolce Gusto i altres marques l’han seguit. Es tracta d’un sistema monodosi, ràpid, nét i còmode. Aquests tipus de cafeteres no agraden massa als més puristes ni tampoc als experts o professionals del cafè. Aquests argumenten que la majoria de cafès que contenen les càpsules son mediocres i que aquestes no aporten res a la qualitat del cafè. Argumenten que amb aquests cafeteres tu només pots decidir el tipus de càpsula que vols fer servir però no pots decidir sobre la qualitat del cafè, ni el temps de pas de l’aigua pel cafè, etc.

Jo compagino l’ús de la cafetera Dolce Gusto amb la utilització d’una “cafetera moka” de la marca “Bialetti”. Recordo que quan vaig anar al súper a comprar cafè per aquesta cafetera em va sorprendre trobar tres classes diferents de cafè als prestatges (el “Natural”, el “Torrefacte” i la “Barreja”). El torrat natural es aquell que té com a únic ingredient el cafè. Aquest cafè es torra sense res afegit. En el torrefacte en canvi, s’hi afegeix sucre (en una proporció que arriba fins al 15% del cafè torrat). En aquest procés el sucre es fon i es va caramel·litzant fins a cremar-se. El sucre cremat dona com a resultat un cafè molt fosc, amarg i amb un fort sabor a cremat. El cafè “barreja” no és res més que una barreja del natural i el torrefacte.

No s’ha de confondre torrefacte amb les paraules francesa i italiana “torréfaction” i “torrefazione” respectivament que es refereixen al torrat natural del cafè. I és que el cafè torrefacte existeix bàsicament a Espanya i als països llatinoamericans. Es va popularitzar a la Espanya de la postguerra degut a la escassetat que hi havia de cafè en aquella època. A l’afegir-li sucre, s’obtenia la mateixa quantitat amb menys cafè. Es tracta com he dit d’un cafè molt amarg i amb un fort sabor a cremat. Els experts coincideixen a dir que aquest tipus de cafè no s’hauria de consumir ni de produir mai.

Al principi del post he mencionat la figura del barista dient que un barista és al cafè el que un sommelier és al vi. Bé, però que és exactament un barista? Doncs es pot dir que un barista és un expert en cafè. És un cambrer professional especialitzat en l’elaboració i preparació del cafè. Entre d’altres coses ha de saber diferenciar les diverses classes de cafè, conèixer les propietats de l’aigua utilitzada (temperatura, pH, duresa, etc.) i les característiques tècniques de les cafeteres. També fa un paper d’ensenyar, explicar i sensibilitzar als clients sobre allò relacionat amb el cafè i la cultura del cafè.

Bé, com pots veure hi ha tanta informació sobre el món i la cultura del cafè que hauré de continuar parlant-ne un altre dia. Et vull parlar sobre la cafeïna, el cortisol i l’adenosina, sobre com demanar un tallat a l’estranger i sobre si un cafè “latte” és el mateix que un cafè amb llet. De perquè té tanta fama el cafè de Colòmbia i també t’explicaré una llegenda curiosa sobre l’origen del cafè.

Quim Monzó, Mozart i Renoir

Fa temps vaig llegir un conte d’en Quim Monzó anomenat “Els Llibres”. Es tracta d’un relat que pertany al seu llibre “Guadalajara”. En aquesta història, el protagonista va a una llibreria i es compra quatre llibres. Té tots quatre llibres al davant i no sap per quin començar. Podria començar-los tots alhora però s’adona que aquesta tampoc és la solució perquè de totes maneres tindrà que obrir primer algun dels quatre llibres. Finalment, n’obre un. Es tracta d’una novel.la d’un autor americà que té un inici una mica inquietant. El protagonista del conte d’en Quim Monzó considera que l’inici és el millor moment d’un llibre, perquè “les possibilitats són, sempre immenses i tota la història ha de venir encara poc a poc”. Es pregunta si l’escriptor de la novel.la aconseguirà mantenir-lo seduït fins a l’última pàgina o si hi haurà un moment abans del final en què la seducció es trencarà. “Mai un relat no és tan bo com el ventall de possibilitats que ofereix just quan comença”, pensa el protagonista del conte. “És en el moment de l’inici quan les històries són perfectes i els escriptors no haurien de desenvolupar els plantejaments inicials sinó únicament plantejar inicis i abandonar-los en el moment més suggeridor”, continua reflexionant el lector del conte, que poc després s’adona que això no es una cosa exclusiva dels llibres, sinó que també es pot aplicar a les pel·lícules, obres de teatre i fins i tot a la política. Que potser “no es més interessant i engrescador un programa polític que no pas la seva execució un cop escollit el partit per governar” es pregunta el protagonista que segueix rumiant sobre tot plegat fins arribar a la conclusió que “les coses haurien de començar sempre i no continuar mai”. Com que no pot fer això amb la vida però si amb els llibres, no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines com a màxim, quan el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca a la prestatgeria (per ordre alfabètic del cognom de l’autor).

A mi em fa gràcia aquesta idea que té el protagonista del conte, que creu que l’inici és el millor moment d’un llibre (o d’una pel·lícula o d’una sèrie…). Jo crec que en aquest cas, en Quim Monzó utilitza aquest pensament del protagonista del conte (i les seves posteriors reflexions) per explicar una petita història amb grans dosis d’humor, surrealisme i exageració (que van augmentant a mesura que avança la narració). Penso que el conte tracta sobre les expectatives que no es compleixen i sobre les decepcions (i pors) que la vida comporta (“a mesura que avanci, la vida ho anirà pansint tot” pensa en un moment donat el protagonista). Però com dic, a mi em fa gràcia aquesta idea que pensa el protagonista del conte que, es en el moment de l’inici quan les històries són perfectes. A mi precisament em succeeix el contrari, el que més em costa de llegir, de veure, etc. és al començament. Al principi no conec els personatges i em costa entrar dins la història. Necessito fer una inversió inicial d’atenció abans que la història comenci ser plaent per mi. Em fa falta esperar un cert temps abans de començar a gaudir del llibre o pel·lícula. Em cal una certa autodisciplina per vèncer l’obstacle inicial que suposa per mi el començament d’una història. Quan es tracta d’una pel·lícula el temps pot variar però es al voltant dels 20-25 minuts que ja em començo a enganxar. Quant a les sèries, he de superar els primers capítols i pel que fa als llibres, “el peatge” que he de “pagar” són aproximadament els primers 50 fulls per començar a “connectar” amb la narració.

Tot això depèn molt es clar de la pel·lícula, sèrie o llibre. Amb alguns costa més entrar mentre que en d’altres t’hi enganxes de seguida. La veritat és que al llarg de la meva vida, són poques les pel·lícules i llibres que he començat però no he acabat. A vegades he acabat fins al final, històries que no m’han agradat o amb les quals no he connectat gens. Ara mateix, no recordo cap pel·lícula o sèrie que hagi deixat a mitges. Si que em ve al cap en canvi, un llibre que se m’estava fent molt pesat i vaig abandonar sense acabar al cap d’un temps d’haver-lo començat. Es una obra anomenada “Retahílas” de l’escriptora Carmen Martin Gaite. És un llibre que ens van fer llegir a COU a l’assignatura de Literatura espanyola i que ens entrava a la selectivitat. Com que a l’examen de selectivitat ens donaven a triar dues opcions diferents d’examen, vaig pensar que en cas que em preguntessin per aquest llibre, sempre podria escollir l’altre model d’examen (finalment em van preguntar pel llibre “Luces de Bohemia” de Valle-Inclan). Algun cop he pensat en acabar aquell llibre que vaig deixar a mitges (de fet seria tornar a començar perquè no recordo res de l’inici tot i que encara guardo el punt per on el vaig deixar). Aquest llibre com ja he dit abans ens entrava dins el programa de Literatura espanyola. Sempre he pensat estranyat com és que s’estudia tanta literatura tan catalana com espanyola i en canvi tan poc (per no dir gens) música i cinema.

Estudiar literatura està molt bé, perquè a més de cultura general agafés la bona costum i l’hàbit de llegir des de jove. Els clàssics ja són una mica més complicats que els llibres de literatura infantil i juvenil que llegeixes de petit, però per això estan les classes i els professors, per explicar-te allò que no entens i aprofundir en aquells aspectes més complexos de l’obra així com contextualitzar-la en l’època en la que es va escriure. Però, i que passa amb la música i el cinema, no són expressions artístiques com ho és també la literatura? Potser són menys importants? En tota la meva vida acadèmica només vaig cursar un any l’assignatura de música i va ser a primer de BUP. El professor era un senyor bastant gran que al cap de poc es va jubilar i recordo que ens explicava història de la música i de tant en tant ens posava fragments de les peces musicals més importants que s’han compost al llarg de la història. Era una assignatura agraïda perquè era fàcil d’aprovar. Crec que si s’hagués continuat explicant també història de la música l’any següent, m’hagués aficionat a escoltar-la. No va ser fins bastants anys més tard (quan per nadal la meva tia Madó em va regalar un compact disc amb les 100 peces més famoses de la música clàssica) que em vaig acabar aficionant a escoltar-la. Però bé, els que elaboren els plans d’estudis deuen considerar que amb un any d’història de la música en tota la vida escolar n’hi ha prou. Jo penso que és una llàstima. Crec que és important que la gent conegui el “Tirant lo Blanc” o “El Quijote”, però no estaria bé també que la gent sabés apreciar i gaudir de per exemple “Les noces de Figaro” de Mozart o les “Danses polovtsianes” de Borodin?. Malauradament la majoria de la gent no les distingeix quan aquestes sonen per exemple en algun anunci o en alguna pel·lícula. Però crec que la culpa no és només de la gent sinó també es degut a què no ens les han fet escoltar gens durant la nostra vida acadèmica, ni han fomentat ni ens han motivat perquè les escoltéssim. Tot això, per no parlar dels beneficis demostrats científicament de tocar o practicar un instrument musical des de petit com ara millorar les habilitats cognitives, fomentar la creativitat o exercitar la paciència, la disciplina i la perseverança etc. En algunes poques escoles ensenyen a tocar algun instrument musical però no en la majoria d’elles. Crec que hauria de ser obligatori en totes les escoles, la pràctica d’un instrument musical.

No sé on vaig sentir algú que deia que, encara que quan ets petit et diuen que les assignatures més importants són les matemàtiques, les ciències naturals o les llengües, les assignatures que realment son més importants per formar-te i desenvolupar la teva personalitat quan ets petit són la plàstica i la gimnàstica. Aquests dues assignatures fan que agafis de ben petit el saludable costum de fer exercici (gimnàstica) i fomenten la creativitat i la imaginació dels nens (plàstica). Però en canvi les dues assignatures són bastant menyspreades i molt poc valorades acadèmicament.

Fa poc en una conversa amb un amic, li vaig preguntar si li agradava Renoir i ell em va contestar afirmativament però matisant que li agradava més Monet. Jo un pèl sorprès li vaig dir que em referia al cineasta Jean Renoir, fill del pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir.

Aquest fet em va fer reflexionar. La resposta del meu amic és la que crec que diria la majoria de la gent, però jo em pregunto, com és possible que sigui més conegut un pintor del segle XIX que un cineasta del segle XX. El cine és un art moltíssim més modern que la pintura i que “connecta” més amb la gent d’avui en dia. La gent va molt més al cinema que a exposicions de pintura (a més Renoir també és el nom d’uns populars cinemes). No sé si tinc la resposta per aquesta pregunta, però si que penso que un dels motius perquè això succeeixi és que igual que passa amb la música, no s’ensenya res de cinema (ni història, llenguatge cinematogràfic, fotografia, etc.) al llarg de la vida acadèmica (ni tan sols un any com és fa amb la música). Això fa que la majoria de la gent (excepte cinèfils) desconegui gran part de la història del cinema i es perdi grans obres mestres del cinema i d’altres pel·lícules antigues molt interessants. Crec que s’hauria de crear l’assignatura d’història del cinema i explicar-la tant a la primària com a la secundària, com és fa amb les literatures. Tu que en penses?

Cadires de rodes, taurons congelats i llaunes de pinya en almívar

L’altre dia mentre dinava, al telenotícies del migdia informaven de la següent notícia:

“La Guàrdia Civil i la Direcció Adjunta de Vigilància Duanera han confiscat 495 quilos de cocaïna de “gran puresa” al Port de Barcelona. A l’interior del contenidor, que venia del Paraguai, s’hi van trobar 450 paquets d’1,1 quilos cadascun, camuflats entre les estelles de fusta per evitar la detecció d’escàners i dificultar la feina dels gossos.“

Sempre m’han fascinat aquest tipus de notícies. Des que sóc petit, de tant en tant els mitjans de comunicació informen quan els agents de l’autoritat intercepten o descobreixen diferents partides de droga amagada. Sempre quedo admirat de l’enginy i originalitat que utilitzen els “narcos” per intentar enganyar a la policia.

El món del narcotràfic no coneix fronteres ni límits i els contrabandistes deixen volar la seva imaginació quan es tracta de traficar i cada cop utilitzen mètodes més sofisticats per transportar aquesta mercaderia. Amaguen la droga en els llocs menys insospitats a fi d’enganyar els diferents sistemes de detecció a què són sotmesos. Per altra banda, ja en ple segle XXI mentre les organitzacions criminals utilitzen moderns aparells electrònics (com per exemple “drons”) i malgrat que la policia utilitza també equips i escàners d’última generació per “lluitar” contra el tràfic de droga, continuen sent els gossos, ensinistrats des de petits, la millor arma contra el narcotràfic (i amb molta diferència segons els experts).

Per part de molts contrabandistes, s’ha intentat distreure l’olfacte d’aquests animals molts cops utilitzant cafè (la droga es porta entre el cafè ja que el fort olor d’aquest producte, supera per exemple l’olor de la cocaïna i a vegades d’aquesta manera s’aconsegueix enganyar als quissos).

Els mètodes de contraban son cada cop més creatius i enginyosos i continuadament s’estan buscant noves formes d’evitar ser detectats . Per mi, el mètode més brillant que he sentit mai per transportar droga camuflada es quan en diverses ocasions s’han enxampat a persones portant cocaïna líquida impregnada en roba. Si, es cert que van descobrir l’engany al final, però no em diguis que no es una idea genial. Per impregnar les peces de roba i desprès recuperar la droga “no es necessari un gran laboratori” segons la policia. La cocaïna es dilueix en aigua, i després es submergeix la roba en el líquid. Un cop estan seques les peces de roba ja estaran llestes per ser traslladades de lloc. Per recuperar la cocaïna quan aquesta hagi arribat al seu destí, la roba es submergeix en aigua perquè desprengui tota la substància que conté i s’extreu i filtra mitjançant un producte químic. Absolutament increïble, penso jo!

Però com ja he dit abans, els mitjans i instruments utilitzats pel tràfic de drogues són innumerables. Hi han grups criminals llatinoamericans que han construït submarins casolans (la majoria d’ells son aparells semi-submergibles però s’han arribat a trobar aparells totalment submergibles molt difícils de detectar).

Sobre la frontera d’Estats Units i Mèxic s’han fet servir catapultes i canons fets d’aire comprimit per “disparar” les drogues (normalment marihuana).

Un dels episodis més cruels que s’han detectat mai, el trobem quan es van trobar implants d’heroïna líquida a l’interior de cadells de gos (l’operació policial es va anomenar “puppies” que vol dir cadells en anglès).

Però millor que t’expliqui els “descobriments” més “divertits”. Les maneres més curioses de dissimular les diferents substàncies toxicològiques han estat, per mi, tractar de camuflar-les en cadires de rodes, escaioles, bolquers, pilotes de futbol i implants mamaris (la dona tenia les dues ferides encara obertes i els agents van trobar les pròtesis plenes de droga).

Una de les troballes més estranyes que s’han fet mai, va tenir lloc quan a l’any 2009 la marina mexicana va trobar un carregament de taurons congelats que ocultaven paquets amb cocaïna.

Encara que trobem exòtic això dels taurons, no deixa de ser un aliment i amagar droga entre el menjar es sovint el més habitual. S’ha trobat droga en llaunes de pinya en almívar, a dins d’alvocats, llaunes de tomàquet fregit, tonyines… Dintre dels món alimentari, un recurs molt utilitzat pels “narcos” el trobem en la rebosteria, pastisseria i confiteria (a l’aeroport JFK de Nova York, és van trobar 500.000 dòlars en cocaïna dins de bombons “Ferrero Rocher”, molts cops s’han requisat barretes de cocaïna banyades en xocolata, etc.).

De tots els aliments on s’han amagat drogues, el més curiós per mi, va tenir lloc a Nàpols el febrer de 2016. Doncs bé, en un barri d’aquesta ciutat, els “carabinieri” italians van desplegar aquell dia un dispositiu antidroga per interceptar a una organització criminal que es dedicava al tràfic de haixix, marihuana i heroïna. El que la policia no va saber fins al moment de les detencions era que aquestes substàncies estaven amagades en l’interior d’ous “Kinder sorpresa” (i tan sorpresa en aquest cas!). Prèviament al seu intent de distribució, s’havia buidat amb un cúter les càpsules grogues que contenen les petites joguines de plàstic i s’havien introduït en el seu lloc dosis de haixix, marihuana i heroïna (quatre dosis per ou segons els investigadors). A més, aquesta organització criminal utilitzava menors d’edat per a transportar aquests estupefaents (fills de membres de la organització). Per cert, dues curiositats sobre els “ous Kinder” que potser no sabies: la càpsula que conté la joguina es de color groc perquè imita el rovell d’un ou i els “amos” d’aquests “ous Kinder” també ho son dels “Ferrero Rocher” i de la “Nutella”.

Finalment, et parlaré de les “mules” que crec que mereixen un capítol apart dintre del món del narcotràfic.

La “mula” és la persona que fa contraban, es portadora de droga ja sigui fora del cos (compartiments secrets, diferents bosses, o sota la roba enganxada al cos amb cinta adhesiva) com també dintre del propi cos (utilitzant el propi cos com a contenidor de droga).

Algunes “mules” s’arriben a tragar globus de làtex (preservatius o trossos de guants quirúrgics) amb droga per després recuperar-la de les seves fems. Això es molt perillós per la possibilitat de que es pugui rebentar el globus dins de l’estómac (com acostumen a ser quantitats importants de droga, això comporta a vegades la mort de la “mula”).

En el món anglosaxó diferencien “Body packers” i “Body stuffers”. Els Body packers son els que com he explicat abans, ingereixen quantitats de droga entre 10 i 100 bossetes o globus.

Els Body stuffers ingereixen quantitats petites quan estan a punt de ser detinguts per la policia. Son quantitats molt inferiors a les ingerides pels Body packers però en canvi com que no estava previst que la persona ingerís aquesta droga (a diferència dels Body packers) això pot comportar una important intoxicació (no tant per la quantitat de droga sinó perquè aquesta esta mal envasada). Amb quines noves estratègies ens sorprendran en el futur els contrabandistes?

Falsos amics, epònims i Kafka

Fa un temps et vaig parlar una mica sobre el món del col·leccionisme i vaig explicar-te breument quines col·leccions feia jo. Em referia llavors a col·leccions materials d’objectes (postals, samarretes…) i em vaig oblidar de dir-te una altra col·lecció que feia, potser en aquell moment no hi vaig pensar perquè no es tracta d’una col·lecció material d’objectes concrets sinó d’una col·lecció intangible. Durant un temps vaig estar col·leccionant “falsos amics” i no em refereixo pas a cap amistat hipòcrita. S’anomenen “falsos amics” a aquelles paraules que s’escriuen d’una manera molt semblant, a vegades fins i tot idèntica en dues o més llengües però que en canvi el seu significat no té res a veure ja que depenent de la llengua de què es tracti volen dir coses completament diferents.

Què que tenen en comú les paraules “agenda”, “brutal”, “central”, “director”, “exterior” “familiar”, “global” o “horrible”? doncs que si t’has fixat bé tots aquests termes s’escriuen igual i tenen el mateix significat tant en català com en castellà com en anglès. Doncs bé, aquests mots reben el nom de “cognats” (“cognado” en castellà i “cognate” en anglès). Es tracta de paraules que tenen el mateix origen etimològic i molt poques diferències entre elles com ara “nit” “night” o “noche”. A mi m’agraden però, els cognats que son idèntics, com els que he citat just abans (algunes pàgines web es refereixen a aquests casos com a “true cognates” o “cognats perfectes”). En el cas anterior eren completament iguals en el tres idiomes però el més freqüent es trobar-los en dos idiomes. Seria el cas d’article (idèntic tant en català com en anglès), “bandera” (mateixa paraula en català i en castellà) o “chocolate” igual en castellà i anglès (recorda que en català es xocolata). Però bé, no era de cognats de què feia col·lecció fa temps, sinó de falsos amics (també anomenats “falsos cognats”).

Com t’he comentat abans, els falsos amics son paraules que semblen el mateix en dos o més idiomes, s’escriuen de manera quasi idèntica però no tenen el mateix significat, no tenen res a veure. Tampoc es que siguin contràries, senzillament tenen significats diferents. Els “falsos amics” que jo col·leccionava era de l’anglès en relació amb el català o el castellà.

Recordo que el primer “fals amic” que vaig “trobar” va ser “exit” i crec que va ser de petit jugant a un joc d’ordinador de boxa. Pensava que “exit” es referia a que havies guanyat el combat de boxa (havies “tingut èxit”), però en realitat només significa sortir del joc (“exit” vol dir sortida en anglès).

Els “falsos amics” tenen el perill de confondre’t i que acabis parlant d’una cosa que no te res a veure amb el que volies dir. Sobretot si no es coneix gaire bé un dels idiomes (com pot ser per exemple l’anglès), s’ha d’anar molt en compte a l’usar i traduir aquestes paraules, ja que es fàcil caure en el parany de deixar-te endur per la semblança d’aquests mots. Doncs encara que potser algun cop t’ho hagi pogut semblar, “carpet”, “sensible”, “remove”, “resume” o “cabin” no volen dir respectivament carpeta, sensible, remoure, resumir o cabina. El seu significat correcte es el de “catifa” (carpet), “sensat“ (sensible), “treure” (remove), “continuar” (resume) i “cabanya” (cabin).

La veritat es que aquests només son uns quants exemples però n’hi han moltíssims més i no només entre aquests tres idiomes (català, castellà i anglès) sinó en gairebé totes les llengües. La meva “col·lecció” si que era només en aquestes tres llengües i cada cop que escoltava, llegia o en definitiva “trobava” un “fals amic”, l’apuntava en una petita llibreta. Durant un cert temps la meva “col·lecció” d’aquests “falsos amics” intangibles consistia en anotacions que feia en aquesta llibreta, fins que un dia vaig descobrir que aquestes paraules tenien un nom (es deien “falsos amics”) i que a internet (per exemple a la “wikipedia”), hi ha llistats llarguíssims d’aquestes “enganyoses” paraules i que son moltíssimes més comparades amb les que jo havia anat recopilant a la meva llibreta, amb la qual cosa vaig deixar de col·leccionar-los i vaig utilitzar la llibreta per escriure-hi altres coses.

Un altra cosa (encara que no d’això no en fes pas col·lecció) que també és un altre curiositat lingüística que sempre m’ha cridat l’atenció són els epònims. Els epònims son el resultat d’anomenar alguna cosa o algú amb el nom propi d’una persona o d’un personatge amb qui està estretament relacionat o hi té l’origen d’alguna manera. Per exemple quan parlem d’una situació “kafkiana” o “dantesca”, d’un pla “maquiavèlic” o d’una persona “sàdica” estem utilitzant com a adjectius noms propis de persones que van existir realment (Kafka, Dante, Maquiavel i el Marquès de Sade). Però no només les persones reals donen lloc a epònims, també personatges ficticis com ara “celestina”, “lazarillo”, “quixotesc” o “rocambolesc” (deriva del personatge literari francès Rocambole) s’utilitzen per descriure diferents situacions o persones.

Del grec “eponymos”, aquesta paraula vol dir literalment “donar-li el nom d’un a alguna cosa o a algú” i malgrat que els exemples que he posat abans eren tots extrets de la literatura, no es tracta d’un terreny exclusiu d’aquesta. On sobretot hi ha molts epònims és en el món de la ciència ja que sovint una troballa, un descobriment o una invenció sol portar el nom de qui l’ha trobat, descobert o inventat.

D’aquesta manera, trobem que “Alzheimer”, “Daltonisme”, “Síndrome de Down” o “Parkinson” deuen els seus noms als científics Aloysius Alzheimer, John Langdon Down, John Dalton i James Parkinson, respectivament, per posar només uns pocs exemples.

Però com ja he dit, podem trobar epònims en moltes disciplines, des de llocs (Amèrica pel navegant Amerigo Vespucci) fins a verbs (“boicotejar” per Charles C. Boycott), passant per premis (Nobel, Pullitzer…), religions (Luteranisme) o filosofies (Confucianisme).

No fa gaire, vaig veure una pel·lícula de Federico Fellini anomenada “La dolce vita” (1960). Em aquest film, el protagonista té una amic que és un fotògraf, sensacionalista i amb pocs escrúpols, anomenat “Paparazzo”. Del nom d’aquest personatge es va popularitzar el nom de “Paparazzi” (el seu plural en italià) amb el qual s’anomena una mica despectivament als fotògrafs de la “premsa del cor”.

L’adjectiu Kafkià ve de l’escriptor Franz Kafka (1883-1924)

Finalment m’agradaria acabar aquest escrit amb una altra curiositat com son aquelles marques que de tan famoses que s’han tornat, han donat nom a productes o objectes diversos (la seva popularitat ha superat o igualat la del producte en qüestió). Es a dir, qui no ha comprat alguna vegada “Pa Bimbo” en comptes de pa de motlle?

Aquest fet o aquesta curiositat lingüística rep el nom de “Marca vulgaritzada” (“Generic trademark” en anglès). Degut a una antiga posició de monopoli o per una grandíssima popularitat de la marca, s’anomena amb el nom d’aquestes marques a productes genèrics que compten usualment amb més models que no únicament el de la marca en qüestió amb la qual se l’anomena. Diferents exemples serien “Tipp-Ex”, “Post-it”, “Kleenex”, “Donuts”, “Tampax”, “Loctite” o “Maicena”. Jo quan anava al supermercat preguntava on podia trobar les “Gillette”, encara que les fulles d’afaitar que jo usava eren les “Wilkinson”, jo sempre les anomenava amb el nom de la marca de la competència.

Tu també segur que has degut utilitzar marques vulgaritzades a l’anar a comprar o a un restaurant alguna vegada. No m’imagino a algú anant a una farmàcia i demanant un antisèptic dermatològic o àcid acetilsalicílic en comptes de “mercromina” i “aspirina”. A vegades succeeix inclús que en comptes d’anomenar un producte per una marca vulgaritzada, l’anomenem pel model d’una marca. Per exemple els reproductors de cassette i de compact disc amb auriculars s’anomenaven col·loquialment “Walkman” i “Discman” respectivament, malgrat que aquest era el nom únicament de dos models de reproductors de la marca japonesa Sony. Quan parlem de PC per referir-nos a un ordinador de sobretaula, estem parlant sense saber-ho d’un model concret de la marca IBM.

Per mi els dos casos de marques vulgaritzades més extrems son dues marques de les que ni sabia fins fa poc el nom genèric del producte al qual és refereixen. Aquestes marques son “Velcro” i “Scalextric”.

I ja per concloure aquest post, t’explicaré una història curiosa i que ve bastant al cas del que t’he estat explicant fins ara.

En el món del futbol hi ha hagut al llarg de la història grans jugadors com ara Messi, Cruyff, Maradona, Di Stefano o Pelé. Aquest esport tan famós arreu del planeta ha anat creant mica en mica un lèxic determinat més enllà de les paraules contingudes en les regles del joc o que es refereixin als materials utilitzats, com ara corner, penal, fora de banda o canyellera (“espinillera”) . Em refereixo a quan per exemple parlem de “xilena”, “folha seca”, “rabona”, vaselina, “hat trick” o “paradinha”. Doncs bé, cap jugador famós ha donat nom a cap d’aquestes jugades. Però si que trobem en canvi a un jugador modest que en un moment determinat va fer una cosa tan revolucionària que a partir de llavors el seu nom quedaria lligat per sempre més a una determinada jugada futbolística. M’estic referint al “penal estil Panenka” que va ser popularitzat pel jugador de futbol txec Antonin Panenka. Aquest humil jugador (mai va jugar a cap gran club) va xutar un penal en una tanda de penals en la final de l’Eurocopa 1976 com mai ningú havia xutat abans. Va llançar el penal aixecant la pilota un parell de metres de manera que aquesta va iniciar una vaselina per acabar entrant lentament pel bell mig de la porteria sense que el porter rival pogués fer res per evitar el gol. Aquest gol va donar el títol de campiona d’Europa a la selecció txecoslovaca de Panenka i a partir de llavors quan un jugador xuta un penal d’aquesta manera, es diu que ha xutat un penal “estil Panenka”.

Finalment com a última dada d’interès, em crida l’atenció que aquella final de 1976 va ser jugada per dos països que ja no existeixen (Txecoslovaquia contra la República Federal Alemanya) en un país que tampoc existeix actualment (Iugoslàvia).